SVETLANA MAKAROVIC Svetlana Makarovic nació el 1 de enero de 1939 en Maribor, Eslovénia. Es poetisa y narradora. Escribe también literatura infantil y juvenil con la que ganó gran popularidad, y letras de chansones. Es, además, una magnífica intérprete de su propia poesía que recita o canta acompañándose al piano. Su obra poética es extensa y diversa e incluye los siguientes títulos: Crepúsculo (1964), La noche de San Juan (1968), Fresas lobunas (1972), Hierba buena (1973), Mujer ajenjo, 1974), Tiempo de guerra (1974), Sustracción (1977, colección antológica), Poesías (1979), El vecino montaña (1980), Poesías sobre Es-lovenia para huéspedes del país y extranjeros (1985), El crisantemo sobre el piano (1990), Aquel tiempo (1993), Cuéntame algo lindo (1993). La poesía de Svetlana Makarovic se inspira en la poesía popular eslovena reinterpretada de manera contemporánea. La autora remodela los mitos, motivos y medios estilísticos de la tradición oral para construir un universo lírico cerrado y autosuficiente, transmitiendo la experiencia trágica del mundo. En sus versos intensifica aún más, radicaliza y lleva al punto extremo este sentimiento de angustia y desesperación, pues su mundo ha perdido la fe en la salvación. En algunos poemas trata de vencer el sentimiento con la ironía, y el resultado de este tipo de reblandecimiento es a lo máximo una imagen grotesca. Se presenta una breve selección de sus poemas, traducidos al castellano y al catalán. La traducción castellana es de Marjeta Drobnič, mientras que la catalana es resultado colectivo de traductores eslovenos y catalanes Vicent Alonso, Staša Briški, Aurora Calvet, Jaume Creus, Feliu Formosa, Txema Martínez, Melcion Mateu, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Tanja Pavlica y Simona Škrabec, y fue publicada en: Svetlana Makarovic & Brane Mozetič (2004): He somiat que havies mort. Barcelona, Emboscal + ILC. ROJSTNI DAN Prekleta ura, ko je seme padlo, prekleta ura, zemlja in nebo. Prekleti veter, ki je v njem priplulo, prekleti dež, ki je zmehčal zemljo. Preklet naj bo zamah sekire davne in postelj, iz drevesa narejena. Preklete mlačne predpomladne sape, prekleta prvi mož in prva žena. Prekleta roka, ki je platno tkala, prekleta, ki je postelj postiljala, prekleto okno, jablanove veje, prekleti cvetni listi na odeje, prekleti nohti v hrbet, nož v meso, zobje v preklete prsi, laž v uho, prekleti mlaj in znoj in lepka kri in ura, ko se trpki plod zmedi. Prekleta kri krvi, srce srca, prekleti prvi dih in luč sveta. CUMPLEAÑOS Maldita la hora en que cayó la semilla, malditos la hora, la tierra y el cielo. Maldito el viento con el que arribó, maldita la lluvia que la tierra ablandó. Maldito el hachazo de antaño y la cama hecha de madera. Malditas las brisas templadas de la primavera, malditos el primer hombre y la primera mujer. Maldita la mano que tejió la tela, maldita la que arregló la cama, malditas la ventana, las ramas del manzano, malditas las flores sobre las mantas, malditos las uñas clavadas en la espalda, el puñal en la carne, los dientes en el pecho maldito, la mentira al oído, malditos la luna nueva y el sudor y la sangre pegajosa y la hora en que el agrio fruto se hace miel. Maldita la sangre de la sangre, el corazón del corazón, maldito el primer respiro, y la luz del mundo. ANIVERSARI Maleït el moment que caigué la llavor, maleït el moment, i la terra, i el cel, maleït el vent que la dugué per l'aire, maleïda la pluja que la terra estovà. Maleït el cop de la destral antiga i el llit que de l'arbre es va fer. Maleïdes les brises quan arriba l'abril, maleïts el primer home i la dona primera. Maleïda la mà teixidora del lli, maleïda la que tiba els llençols al matí, maleïda la finestra, del pomer les branques, maleïts els pètals damunt les flassades, maleïdes les ungles que esgarrapen l'esquena, el ganivet clavat a la carn, les dents sobre el pit, la mentida a l'orella, maleïda la lluna nova, la suor, la sang llefiscosa, maleïda l'hora que el fruit àcid és dolç. Maleïda la sang de la sang, el cor del cor, maleït el primer alè, la primera llum del món. OGLEDALO Odpre oči in v hipu je zbujena. Iz ogledal skovikne tuj obraz. Poskuša sneti masko lastne kože. Poskuša s svečami pregnati mraz. Na vratih kljuka škrtne, se premakne. Deseti kri po žilah zledeni. Za vrati pa nikogar. Prazna veža. Kepe teme po kotih. Vonj smeti. Začuti svoje tuje, potne roke na žgočih licih, mokrih od snega. Nad glavo ji zaniha krempelj lune, da se splaši brezdanjega neba. In ko da je nekdo prav tukaj zraven in kakor da ji nekaj šepeta, pa ni človeški glas in ne besede, je nekaj - nekaj čisto drugega. Takrat se spomni, da je v tuji hiši, kot vsakič, ko se kvarte odvrte, in spet obesi culo prek ramena, odrine duri, se zmrazi in gre. To noč se je zatekla v mojo sobo, kjer s svečami preganjam hudi mraz. Pa to ni maska, to je živa koža. Iz ogledal me gleda njen obraz. ESPEJO Abre los ojos y en un instante despierta. Desde los espejos ulula un rostro ajeno. Trata de quitarse la máscara de la propia piel, trata de ahuyentar el frío con velas. El picaporte de la puerta da un chirrido y se mueve. A la décima hija se le hiela la sangre. Pero nadie abre la puerta. El vestíbulo está vacío. Terrones de sombra en los rincones. Olor a basura. Siente sus propias manos sudorosas y ajenas en las mejillas ardientes, mojadas de nieve. Sobre su cabeza oscila la garfa de la luna, y así el cielo insondable la espanta. Es como si hubiese alguien aquí, a su lado, susurrándole algo, pero no es voz humana, ni son palabras, es algo... algo muy distinto. Entonces recuerda que está en casa ajena, como siempre cuando se terminan las témporas, y vuelve a cargar el hato al hombro, empuja la puerta, se estremece y se va. Esta noche se refugió en mi cuarto, donde ahuyento el fuerte frío con velas. Pero no es una máscara, es piel viva. De los espejos su cara me mira. MIRALL Obre els ulls i es desvetlla en un instant. Des dels miralls un rostre estrany li xiscla. Mira de treure's de la pell la máscara i de foragitar el fred amb les espelmes. Grinyola, es mou el mánec de la porta. Se li glaça la sang a la filla desena. Ningú rere la porta. L'entrada buida. Boles de fosca pels racons. Sentor de brossa. Estranyes sent les pròpies mans suades a les galtes ardents, molles de neu. Sobre el seu cap es gronxa l'urpa de la lluna, i per això s'espanta d'aquell cel insondable. És com si algú es trobés just a tocar, com si li murmurés alguna cosa, no pas cap veu humana, ni paraules, és una cosa... alguna cosa diferent. Llavors recorda que és en casa estranya com cada cop que sent els quarts tocar, i es penja novament el farcell a l'espatlla, empeny la porta, sent fred i se'n va. A buscar-hi recer m'ha vingut a la cambra, d'on foragito el fred punyent amb les espelmes. Però no és una máscara, és pell viva. Des dels miralls la seva cara em mira. KAČA Dva nista dvakrat po en sam. Dva nista več. Sta dvakrat manj. Ta množica, ki se smehlja, ta množica, ki kamenja, ta množica po dva in dva v kotlih hudičevega svaštva, v gnezdih samičjega sovraštva, v nabreklih plodnicah žena. In gledaš zemljo in nebo, znabiti pa le ni tako, a vidiš s kačjimi očmi, kako se plazi in preži, se tare, gnete in grozi, glej kačo, zgrabi, stri, ubij -in spet se huli, zemljo grize in prosi za drobtine z mize in moli in se zahvaljuje ta množica, ta množica, ki je kričala Križaj ga! SERPIENTE Dos no son dos veces uno. Dos no son más. Son dos veces menos. Esta multitud que ríe, esta multitud que apedrea, esta multitud de dos en dos, en las calderas de la cuñadía con el diablo, en los nidos de odio de las hembras, en los ovarios hinchados de las mujeres. Y miras la tierra y el cielo, y tal vez no todo sea así, pero con ojos de serpiente ves cómo este gentío repta y acecha, aplasta y se amontona, amenaza - mira la serpiente, agárrala, destrózala, mátala - y vuelve a disimular, muerde la tierra suplicando las migajas de la mesa y reza y agradece esta multitud, esta multitud que gritaba: ¡Crucifícalo! LA SERP Dos no és pas dues vegades un. Dos no és més. És dividir per dos. Aquesta multitud que riu, aquesta gentada que lapida, aquesta que de dos en dos es fa a les calderes dels malnats del diable, als nius de l'odi femellenc, als pistils inflats de les dones. I mires ara terra i cel per si no tot fos així, però ja veus amb ulls de serp com repta i sotja la gentada, es refrega i es barreja i amenaça, Mireu la serp, engrapeu-la, mateu-la... i capciosa es torna a moure, llepa el terra i pidola les engrunes de la taula tot resant i donant gràcies la gentada, la gentada que cridava: Crucifica'l ! GRM Ne hodi v goro vasovat, ne boš mi mož, ne boš mi brat, nihče nikogar ne spozna nikjer na tleh tega sveta. Ne hodi v goro vasovat in me ne klici cez prepad, glas, ki ga slišiš, ni moj glas, to je odmev, to nisem jaz. Ce prideš sem, te usmrtim in te na novo naredim v podobi grma trnjega v nalivu majskega dežja. Ko trnja veje zabrste, si te privijem na srce, ko bi me ranil do krvi, bi šele vedela, kdo si. ZARZAL No vengas al monte a cortejar, no serás mi marido, ni mi hermano, nadie conoce ya a nadie en ningún lugar de este mundo. No vengas al monte a cortejar, no me llames del despeñadero, la voz que oyes no es mi voz, es un eco, no soy yo. Si vienes, muerte te daré, y te haré de nuevo semejante a un zarzal en el chaparrón de mayo. Cuando brotan las ramas del zarzal, te aprieto contra mi corazón, y si me hirieses hasta sangrar entonces sabría quién eres tú. L'ARBUST No vagis a muntanya a festejar, que no em serás marit i no em seràs germà, ningú mai no coneix ningú del tot, enlloc on vagis d'aquest món. No vagis a muntanya a festejar, no em cridis de l'altra banda del barranc, la veu que sents no és pas la meva, no, només és un ressò, no sóc pas jo. Si vens aquí, la mort et donaré, llavors, de nou et refaré en forma d'arbust espinós sota el ruixat del maig plujós. Quan brotin les branques d'espines t'estrenyeré contra la meva sina i si em fereixes fins a fer-me sang, sabré qui ets en el mateix instant. ZVEZDA Naj pride tista ura, naj pride tisti ~as, naj se da prepoznati tisti pradavni glas, naj se ožgane kože dotakne snežna dlan, o naj že enkrat pride, naj pride tisti dan. Preveč vsega so gledale in videle oči, preveč, da bi hotele še kaj izvedeti, z nikomer več ničesar, ničesar mojega, ne morem več ostati, jaz nisem tu doma. Glej, tista daljna zvezda iz misli mi ne gre, ki je čez dan ne vidim, a vendar vem, da je. ESTRELLA Que venga aquella hora, que venga aquel tiempo, que se haga conocer aquella voz de antaño, que la mano de nieve toque la piel quemada, ojalá venga ya, que venga aquel día. Demasiado han mirado y han visto estos ojos, demasiado como para querer saber algo más, con nadie ya nada más, nada mío, no puedo quedarme más, este no es mi hogar. Mira, aquella estrella lejana no abandona mi pensamiento, estrella que no veo de día, pero sé que existe. ESTRELLA Que vingui aquella hora, que vingui el temps llunyà, que es pugui reconèixer la veu d'aquell passat, i que a la pell cremada toqui la mà de neu, que aviat ens arribi dels dies, el més breu. Massa coses he vist que enceguen la mirada, massa per desitjar entendre més encara. No tinc res amb ningú res no és meu, res no em queda, aquí ja no es pot viure, no hi ha una casa meva. Sabies d'una estrella que m'omple el pensament? No se la veu de dia, però jo sé que hi és.